Cubicles

Aquest es el soroll irritant de les notetes d’ amor. Afoguen aquest color gris, de les finestres tacades. I la opinió de fora es estèril i estic només dos cubs a baix. Jo fotocopiaria totes les coses que podríem ser, si tinguessis el temps suficient per notar-me. Però tu no pots ara, no el culpo i això no es la seva culpa, que mai ningú fa.

Però ja no treballes més aquí. Només treballes la tercera part de quatre. I ells podrien emplenar el teu lloc. Un substitut temporal per a la teva cara. Això passa tota l’ estona, i no puc fer més que pensar que moriré sol.

Llavors gastaré el meu temps amb visitants, una condició que es terminal. En aquest romance de cantimplora, i la seva vinguda cap a un final. Nosaltres podríem estar en un parc i ballar amb un arbre, donant petades contra lamines i nosaltres veiem una platja fosca amb una vista negra, com les clavades de les plantes, que trenquen la nostra caiguda.

A vegades penso que moriré sol, a vegades penso que moriré sol. Viure, respiraré i moriré sol. A vegades penso que moriré sol, a vegades penso que moriré sol. A vegades penso que prefereixo morir sol. TOMA! Penso que m’ agradaria morir sol.