La imatge del no res.

"No sabria dir-te exactament què era el que em va empènyer a fer-ho, però vaig néixer, si, i sense demanar res a canvi, crec. Simplement, estava allà, obrint els meus pulmons a la saliva mundial. D’això fa poc més d’una desena de milers de dies i un crit. Podria dir que des de llavors m’he deixat portar cap a aquest moment, cap a tu. De fet, tot el què fem és així, no? Sempre ha estat així, sempre ens deixem portar, cap a aquest moment, no? Tu creus que inventem alguna cosa? Possiblement estiguis aquí, llegint aquest text i que jo no hagi existit mai. Llavors tu qui ets? Som al principi d’incertesa i et puc asegurar que tot allò que hem fet són expressions que han passat a l’ombra del present, convertit ja en mite. Enllà de la finestra i més enllà. Tota la història plegada en una paraula, entre les seves lletres, en l’espai neutre de la base. Enllà de la finestra i més enllà. Sents la remor d’una plaça en la teva mirada. Així em sento a mi mateix. Parlar de mi és parlar de tu. I allò què sents, ara mateix, em significa. Jo sóc tu. Com un arbre desfullat que mira enrera per rebre la tardor.

Sovint veig en la ficció l’única realitat posible, és cert. Però què és sinó una imatge fixa en el temps, la vida? Un camí que és individual, diuen, però que nosaltres hem decidit fer plegats. La vida només és una. La veritat només és una. L’últim escull, després d’abolir el món, serà amb la poesia. Alliberats de la poesia caminarem convertits en l’horitzó d’una mirada. I tu ara escrius i jo llegeixo, clar.

També hi crec en això, si, en la imatge recíproca del no res. Aquest text és allò que ens uneix, no som altra cosa que el mateix. Sentim-nos."

"Monòleg interior per a ser escrit o llegit, Xavi Martinez"

¿La vida o el sueño?

El meu temps s’ escola. Tinc tantes coses al cap, que perdo moments que haurien de ser inoblidables. Put ser es la primera vegada que tinc tanta responsabilitat a l’ esquena. Tinc que estar a teatre mentre tinc que estudiar per la prova de biologia, haig d’ anar amb l’ Helena, mentre estic a piscina... Ho vaig suportant, i més bé del que m’ hagués pensat. Hi ara ha arribat la hora de dormir, i ara... No puc dormir. Però els meus ulls es tanquen de la son, però igualment no puc. Juro que demà dormo fins les 3 cinquanta-cinc, I així recuperar tot el que he perdut en aquesta última setmana.

Yaan

En memoria del pez suicida. t-23/10/09.

Ja veia que estaves molt panssit... Sempre he pensat que et moriries per intentare menjar el teu company.

Deures i responsabilitats.

Pequeña proyección de algunos de mis pensamientos.

Hay momentos en la vida, donde tienes que cruzar la línea.

Es lo mismo que las puertas: se te abren y se te cierran.

Habrá quien estará encantado de que hayas echo el paso, habrá otros que te odiaran por el echo. Ahora mismo, me siento perdida. No duermo bien por la noche, i durante el día tengo momentos de euforia. Puedo hasta decir, que ahora mismo, por culpa de los altibajos, mi cabeza se auto tortura. Se convierte en locura. Un gusano que entra en mi mente, y se come todos los pensamientos buenos, mientras escupe los malos, porque le causa daño y los deja para mí, para que durante la noche los vaya devorando. Veo como mis oportunidades se desvanecen, pero ya no tengo ni fuerzas para conseguirlas de nuevo. Por favor, ¡vuelve estabilidad!

Que suerte que pronto se acabara.

Alex Turner

I´m going back to 505, If its a 7 hour flight or a 45 minute drive