Tranquils algun dia s’ em acabaran les seves fotos.
Si, soc jo sense ulleres al de la ultima foto (tan de bo).
diumenge, 31 de maig del 2009
Les coses tranquil·les que ningú ha de saber.
Hem vist la costa occidental, vaig veure l’ hospital. Ho curaven com una ferida. L’ avisem de la cita de l’ amant. No era clar, no era descriptible. Guardàvem a la caixa segura, les coses tranquil•les que ningú ha de saber.
Llavors, guardat la sang al teu cap, i posa els peus a terra. Si avui estàs cansat, avui és el dia que abandonem. Deixo el meu cos i el meu llit. Tot anirà per un hotel buit. Deixaré les meves paraules en casos que no son importants.
Miro el dia en que ens en vam anar. Els meus amics ja estan avorrits de la meva mort. El teu vel ja esta sota la pluja. Pots ser tu sense ell. No hi ha res de que parlar. I encara que els nostres fills siguin beneits, els seus pares li fiquen tota la culpa sobre les seves espatlles.
Vaig mentir només per tu i menteixo bé... Alelu...
Llavors, guardat la sang al teu cap, i posa els peus a terra. Si avui estàs cansat, avui és el dia que abandonem. Deixo el meu cos i el meu llit. Tot anirà per un hotel buit. Deixaré les meves paraules en casos que no son importants.
Trossos
Vaig intentar ser perfecte, però res a valgut la pena. No em puc creure que sigui real. Jo crec que pot ser fàcil, però ningú em creu, jo volia dir totes les coses que vaig dir...
Si creus que estàs dins meu (no penseu malament muajajaja), jo diria totes les paraules que se. No més per veure si així puc ensenyar, que no més intento avisar-te, que estic millor sol.
Aquest lloc esta tan buit, els meus pensament tan confusos, no se com ha pogut acabar tan malament. A vegades es tot tan boig, que ningú em pot salvar, però es la única cosa que tinc.
Vaig intentar ser perfecte, però res a valgut la pena, res no podria estar mai tan malament. És difícil creurem, mai és fa fàcil. Ho vaig adivinar quan jo sabia que tot a l’ ho llarg...
Si creus que estàs dins meu, jo diria totes les paraules que se. No més per veure si així puc ensenyar, que no més intento avisar-te, que estic millor sol.
La cançó es de Sum 41, que mai fico el nom del autor. M' encanta (8).
dissabte, 30 de maig del 2009
Supersònic
Necessito ser jo. No puc ser ningú més. Em sento supersònic. Passem la ginebra amb tònica, tu o pots tindré tot menys quan ho vols? Em fas riure, donem el teu autògraf. Puc anar amb tu en el teu BMW? Pots anar amb barca en el meu submarí groc.
Tens que trobar la sortida, per què ningú et dirà que jo estic molt a prop. Necessites trobar un camí per el que tens que dir. Però abans de demà...
Perquè el meu amic em va dir que agafava la teva casa. Ell s’ assenta en una cantonada tot sol. Ell viu sota una cascada. Ningú el pot veure. Ningú l’ ha sentit cridar.
Necessito ser jo. No puc ser ningú més. Coneixó a una noia que es diu Elsa, esta a l’ Alka Seltzer, ella ho esnifa tot amb canya dins un tren supersònic. Ella em fa riure, i tinc el seu autògraf. Me’l va donar quan estava amb un doctor a un helicòpter. Ella olora el seu mocador. És la gran publicació.
Perquè el meu amic em va dir que agafava la teva casa. Ell s’ assenta en una cantonada tot sol. Ell viu sota una cascada. Ningú el pot veure. Ningú l’ ha sentit cridar.
LEXU'S
Fa molt de temps, els vaig descobrir. Fa molt de temps, que els estic escoltant. Fa poc temps (relativament), van treure un nou disc. La vida perfecte. Voleu escoltar-lo? Aneu a la seva pagina oficial, i allà esta gratuït. A mi m’ encanta, i continuo pensant que el meu professor de bateria és el cantant amb una altra personalitat per què no m’ en adoni.
“Cada pas que faig no te retorn”
divendres, 29 de maig del 2009
TUPPERWARE RULES
Encara qeu ara ni existeixi, perque cada vegada que ens posem a tocar començem a xerrar. O no toquem directament. Well, és igual. Tupperware mola.
diumenge, 17 de maig del 2009
Encara sense titul
Ell esta decidit després dels murs. Allò que tu intentes construir al seu voltant, per mut i quedar-te sense paraules, per... Dos mil anys he estat esperant per la teva trucada. Cridant per la finestra... Cridant maleït homicidi!
És més, tu em segueixes. És més, estic perdut… Penses que em coneixes. M’ estàs fotent… Si, tu vas dir que m’ estimaves ... Perquè no et fots tu soleta? I encara penses que soc teu… És que em mates…
Vaig embrutir el meu cap, i el vaig embrutir…
Com pot ser?!
Només brilla foc sobre cada un i ningú.
Wolfman i en Bilo, estan corrent. Wolfan li diu a Bilo “Ara el truco”. I en Bilo li diu als ulls blaus “posa't els teus pantalons i girat ara i ja”.
Ell esta decidit després dels murs. Allò que tu intentes construir al seu voltant, per mut i quedar-te sense paraules, per... Dos mil anys he estat esperant per la teva trucada. Cridant per la finestra... Cridant maleït homicidi!
dissabte, 16 de maig del 2009
Un altre cop amb castella
Sabéis? Este ultimo trimestre de clases (que de echo se ha convertido en un mes, por fin!) estaremos haciendo en castellano el proyecto de lectura. Y ahora es preguntareis, en que consiste eso? Pues resulta que en el instituto cada año hacemos un blog, nos leímos un libro y hacemos escritos sobre él. Por ejemplo, “Yo autor” o “sueño del protagonista”.
Así es como descubrí el mundo de los blogs aunque antes de “Anatomía de vida” estaba con otro y lo elimine porque me pareció idiota.
Volviendo en el proyecto, en primer de la ESO decidí trabajar el libro “de chico a chica”, con un total de 15 entradas (el mínimo era 10). Este año, empezare a trabajar otro blog con el libro “Coraline”. Puede que os suena por la recién película de Tim Burton, pero, yo lo leí el año pasado para subir la nota de un 5 a 6 y por eso aprovecho.
Si no fuera por Coraline, otro trabajito de crepúsculo, y como que no…
Muy pronto entradas de Coraline AQUÍ! (Cuando la profesora corrija los textos).
Y se que no os interesa pero si queréis ver el de CHICO A CHICA…
dimarts, 12 de maig del 2009
BABYSHAMBLES
Vaig descobrir aquest grup mentre m’ aburria mirant la televisió, i estaven fent un concert d’ ells per el 33. De seguida em van agradar, i crec que aquest portaran una cua llarga.
Como despertarse
Puse los pies en el suelo. El despertador como cada amaña, havia sonado con fuerza y hacia un efecto que aunque te resistieras acababas yendo hasta la estantería de la otra banda de la habitación. Debíamos estar locos, cuando decidimos que lo pondríamos ahí, pero al menos surgía un efecto. Me despertaba. La manera sistemática en que lo hicimos fue gracias al cerebro de mi mujer, una de las empleadas más valoradas de su plantilla. Su trabajo de decoradora de casas, nos llevo a la conclusión, que dejara mi trabajo, ya que con sus ganancias teníamos para los dos, i de sobra.
A partir de que nos casamos, hace un año, mi tarea ha sido más bien buena. El único trabajo era desayunar, limpiar, mirar la tele, cenar, mirar la tele, comer y dormir. Creo, que para un hombre como yo estaba bien, pero al fin y al cabo, después de meses te cansas enseguida, y prefieres hacer otra cosa, como pasear, leer… o dibujar.
Pues allí me encontraba yo, encima de la cama desecha, y con los ojos medio cerrados, escuchando el despertador, sin pensar. De forma automática, me alce y fui al baño. Encendí la radio mientras me ponía el bernus encima de los gaiumbos que llevaba para dormir, ya que con el calor, era imposible ponerse pijama. Encendí la radio, donde sonaba una canción desconocida para mí, y puse a cantarla, sin abrir la boca.
Me quede parpadeando, mientras observaba mi rostro.
La gente decía que lo tenia fino, y que con esos ojos verdes podía conquistar el mundo entero. Por los lados de mi boca, recorría el pelo duro de una barba medio marrón medio negra. La empecé a tocar sintiendo como picaban mis manos en entrar en contacto con ella. En el espejo, se veía claramente como me iba poniendo con diferentes posturas. Entonces me cerré en la tapa de vater, cerré los ojos, y empecé a reseguir mi nariz pequeña y los contornos de la cara, que parecía más bien cuadrada i rasposa, pero no “fina”. Encontré mi pelo erizado en la nuca y lo seguí, dándome cuenta de lo largo que estaba. Abrí mis ojos viendo que me estaba tocando el pelo negro, que me havia acompañado desde siempre.
Me quite las manos de encima, hi decidí cumplir mi objetivo. Cogí el gel que había en el armario, i empecé a esparcirlo por la cara. Acto seguido cogí con firmeza la cuchilla, y cuidadosamente empecé a quitarme la barba. La barba que me havia estado molestando desde hacía dos semanas. Tuve que ponerme algunos papelitos, para que no me sangrara las mejillas, ya que hacía tiempo que no me preocupaba de ese tipo de higiene. Había oído en alguna película, que la gente famosa se afeitaba al menos tres veces al día. Puede que yo no sea famoso, y tampoco quiero llegar tan lejos, pero al menos una vez cada dos días, me prepuse que lo haría.
La radio ya havia cambiando por lo menos 3 veces de canción, y todas no me parecían conocidas. Empecé a pensar, que el aislamiento que me havia propuesto, empezaba a ser demasiado, ya que era demasiado fácil perderte el mundo de la actualidad en aquel escondite de mundo, donde en un barrio donde se oía la opera de mis vecinos y poco más, por qué la calle era cerrada.
A partir de que nos casamos, hace un año, mi tarea ha sido más bien buena. El único trabajo era desayunar, limpiar, mirar la tele, cenar, mirar la tele, comer y dormir. Creo, que para un hombre como yo estaba bien, pero al fin y al cabo, después de meses te cansas enseguida, y prefieres hacer otra cosa, como pasear, leer… o dibujar.
Pues allí me encontraba yo, encima de la cama desecha, y con los ojos medio cerrados, escuchando el despertador, sin pensar. De forma automática, me alce y fui al baño. Encendí la radio mientras me ponía el bernus encima de los gaiumbos que llevaba para dormir, ya que con el calor, era imposible ponerse pijama. Encendí la radio, donde sonaba una canción desconocida para mí, y puse a cantarla, sin abrir la boca.
Me quede parpadeando, mientras observaba mi rostro.
La gente decía que lo tenia fino, y que con esos ojos verdes podía conquistar el mundo entero. Por los lados de mi boca, recorría el pelo duro de una barba medio marrón medio negra. La empecé a tocar sintiendo como picaban mis manos en entrar en contacto con ella. En el espejo, se veía claramente como me iba poniendo con diferentes posturas. Entonces me cerré en la tapa de vater, cerré los ojos, y empecé a reseguir mi nariz pequeña y los contornos de la cara, que parecía más bien cuadrada i rasposa, pero no “fina”. Encontré mi pelo erizado en la nuca y lo seguí, dándome cuenta de lo largo que estaba. Abrí mis ojos viendo que me estaba tocando el pelo negro, que me havia acompañado desde siempre.
Me quite las manos de encima, hi decidí cumplir mi objetivo. Cogí el gel que había en el armario, i empecé a esparcirlo por la cara. Acto seguido cogí con firmeza la cuchilla, y cuidadosamente empecé a quitarme la barba. La barba que me havia estado molestando desde hacía dos semanas. Tuve que ponerme algunos papelitos, para que no me sangrara las mejillas, ya que hacía tiempo que no me preocupaba de ese tipo de higiene. Había oído en alguna película, que la gente famosa se afeitaba al menos tres veces al día. Puede que yo no sea famoso, y tampoco quiero llegar tan lejos, pero al menos una vez cada dos días, me prepuse que lo haría.
La radio ya havia cambiando por lo menos 3 veces de canción, y todas no me parecían conocidas. Empecé a pensar, que el aislamiento que me havia propuesto, empezaba a ser demasiado, ya que era demasiado fácil perderte el mundo de la actualidad en aquel escondite de mundo, donde en un barrio donde se oía la opera de mis vecinos y poco más, por qué la calle era cerrada.
Exercici 1 (Part 1)
Exercici 1.- Reflexiona sobre el teu comportament i digues amb quina consciència actuaries a les següents situacions: 1.- En una festa de cap de setmana prenc tot el que em cau a les mans, sense aturar-me a pensar si em convé:
a) Continuo prenent coses. Si avanç era el que es quedava amb els seus pocs amics a un reconec, ara era el rei de la festa, o més havia el boig de la festa. Resulta que en el tercer porro, vaig veure una titi que no estava gens malament i vulgui o no me la vaig començar a lligar, però de seguida va veure que estava volat i s’ en va anar. Els meus ulls, mentre veien com s’ anava, s’ estaven omplint de llàgrimes i sense poder-me controlar, cridava amb totes les meves forces com un nen petit que busca la seva mare al mig de la sala.
Tothom s’ en reia de mi, fins que un amic em va agafar i em va portar en una cantonada perquè reacciones. Mentre anava mirant els llums de color que m’ enfocaven, m’ anava menjant el pulgar, i notava com les mirades es clavaven al meu rostre, on suposava que tenia les pupil•les delitades i la cara empanada mirant fixament algun lloc del sostre, desconcertadorament, com si estigues descobrint el mon.
Els colors borrosos començaven a fer-me mal als ulls. Igualment sentia com les mirades fixes m’ anaven despullant i traient la pell mentre descobrien els meus secrets. I hi havia un moment que no podia veure ni el sostre. Però de cop, dos homes corpulents em van agafar de les espatlles, i mentre replicava llibertat, em van tirar al carrer desert, i com voleu que estes? Si eren les 4 de la matinada!
Em van cridar quatre coses però només vaig aconseguir sentir els “ZUM-ZUM” de la música. Esta colocat, al costat de unes escombraries i podia notar com d’ en mica en mica se m’ anava caient per el costat dret de la boca.
Estava desesperat per trobar més d’ aquella substància. I mentre atravesava el carrer de quatre grapes...
b) M’ en dons conte de que m’ estic passant i paro. Al cap d’ un quart d’ hora m’ en vaig a fer un tomb amb els meus amics mentre xerrem sobre les coses de la vida. Estic una mica volat, però a casa no s’ en adonen i intento parar, ja que vaig vomitar per culpa del porro i la cervesa.
Clar que tothom per no quedar malament va contestar “mala consciència” ja que es podia haver triat o bona o dolenta.
Però, quin hauríeu triat vosaltres?
a) Continuo prenent coses. Si avanç era el que es quedava amb els seus pocs amics a un reconec, ara era el rei de la festa, o més havia el boig de la festa. Resulta que en el tercer porro, vaig veure una titi que no estava gens malament i vulgui o no me la vaig començar a lligar, però de seguida va veure que estava volat i s’ en va anar. Els meus ulls, mentre veien com s’ anava, s’ estaven omplint de llàgrimes i sense poder-me controlar, cridava amb totes les meves forces com un nen petit que busca la seva mare al mig de la sala.
Tothom s’ en reia de mi, fins que un amic em va agafar i em va portar en una cantonada perquè reacciones. Mentre anava mirant els llums de color que m’ enfocaven, m’ anava menjant el pulgar, i notava com les mirades es clavaven al meu rostre, on suposava que tenia les pupil•les delitades i la cara empanada mirant fixament algun lloc del sostre, desconcertadorament, com si estigues descobrint el mon.
Els colors borrosos començaven a fer-me mal als ulls. Igualment sentia com les mirades fixes m’ anaven despullant i traient la pell mentre descobrien els meus secrets. I hi havia un moment que no podia veure ni el sostre. Però de cop, dos homes corpulents em van agafar de les espatlles, i mentre replicava llibertat, em van tirar al carrer desert, i com voleu que estes? Si eren les 4 de la matinada!
Em van cridar quatre coses però només vaig aconseguir sentir els “ZUM-ZUM” de la música. Esta colocat, al costat de unes escombraries i podia notar com d’ en mica en mica se m’ anava caient per el costat dret de la boca.
Estava desesperat per trobar més d’ aquella substància. I mentre atravesava el carrer de quatre grapes...
b) M’ en dons conte de que m’ estic passant i paro. Al cap d’ un quart d’ hora m’ en vaig a fer un tomb amb els meus amics mentre xerrem sobre les coses de la vida. Estic una mica volat, però a casa no s’ en adonen i intento parar, ja que vaig vomitar per culpa del porro i la cervesa.
Clar que tothom per no quedar malament va contestar “mala consciència” ja que es podia haver triat o bona o dolenta.
Però, quin hauríeu triat vosaltres?
dilluns, 11 de maig del 2009
-Apártate del medio, das asco!
-Tu padre es un TRA-I-DOR!!!
-Tu padre es un TRA-I-DOR!!!
El pequeño Spock, desde siempre se havia distanciado de los otros niños por la única razón de ser hijo de humana. Quitaba unas notas excelentes i su comportamiento… bueno, su comportamiento, en definitiva era bueno, dejando aparte cuando por desgracia su parte sensata o humana, esa pequeña debilidad, actuaba sobre él.
Podría pensarlo bien y de hecho decidió suprimir esa desgracia, que como su padre decía era que “la diferencia de los humanos i los volcanos era que ellos se pueden dejarse dominar por los sentimientos”. Así que Spock decidió para ser el modelo ejemplar, practicar la esencia de no mostrar los sentimientos, disculpándose a su madre por no querer aquella “maravillosa” parte que le havia cedido.
Él fue creciendo y creciendo, mientras se convertía en lo que siempre havia querido, ser un cargo alto de la tropa especial. Su comportamiento frió le ayudo a encontrar-lo deprisa, aunque a su alrededor havia estado poniendo durante todos esos años unos bloques glaciales que no le permitían ver y aun menos sentir las sensaciones.
Pero un día, el muro estallo.
diumenge, 10 de maig del 2009
dijous, 7 de maig del 2009
dimarts, 5 de maig del 2009
LA GRAN "QUESTIO" DE LA AUTONOMIA
Fa una setmana a Educació per la Ciutadania (ens ho fan fer perquè consideren que comencem a ser adults), vam començar a portar el gran... TEMA DE LES DROGUES! I aquest tema va portar a un altre: L’ autonomia i l’ Heteronomia.
En definitiva, d’ una pagina d’ apunts i podem treure dos senzilles frases:
-Autonum = Fas el que tu vols
-Heteronum: fas el que et diuen.
Una setmana desprès, he trobat que m’ ha fet pensar moltissim aquesta classe. Tots els del meu voltant ara mateix son heteronums (menys els del darrere: els típics que passen de tot), estan analitzant un poema de JOAN SALVAT-PAPASSEIT “tot l’ enyor de demà”.
“- Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort”
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort”
És el primer poema del llibre que m’ agrada. Per cert, la setmana que ve em de recitar “la vaca cega” de Joan Maragall (em sembla). Avui he après a escriure al WORD! Però com que encara no tinc molta practica, escric en un paper a l’ hora de Literatura.
Bé resulta que les reflexions han sigut senzilles (s’ esta apunt d’ acabar l’ hora i tinc ganes d’ anar a casa). He anat amb gent diferent ( i ja no parlem de un o dos), i tots estaven... Com dir-ho?
Simplement: si els ofereixes algu, ho faran perquè ells ho volen i no perquè els hi pressionen (també una altra historia la pressió del grup) encara que tot... Bah! Tothom ja aixeca la cadira i jo segueixo fent “el poema”.
Pròximament repetiré un exercici de l’ autonomia però com m’ hauria agradat contestar-ho.
No esta molt currat, però...
Aquest text el volia penjar directament escanejat però no m’ anava.
dilluns, 4 de maig del 2009
Un altre cap de setmana
Petit resum del que ha sigut el cap de setmana (afegint-hi dijous i divendres):
Matí del dijous: Avorriment a casa, i a la tarda recollir l’ habitació. Més tard a les cinc, hauria quedat amb l’ Arantxa, i l’ Emi ja estaria previst de que es quedes a dormir. Quan l’ Arantxa va arribar, vam anar a fer un vol per els contorns de la casa, parlant de la falsa que era la gent (guay). Cap a les set (no mirava gaire el rellotge, no en tinc (8)) tornada a casa. El meu pare no hi era i vam fer l’ intent de veure una pel·lícula. De seguida va venir, mentre l’ Arantxa ja havia rebut la trucada de la seva mare que estaria durant la nit sola a casa. L’ Arantxa li pregunta al meu pare si es pot quedar a dormir, i ell accepta. L’ Emi ja havia arribat. Nosaltres vam començar a jugar a Monopoli i a l’ “escondite” (almenys jo) amb les petites.
Ja era nit. Amb l’ Arantxa vam, començar a buscar la pel·lícula “40 dias, 40 noches”. Buscant també vam trobar el Cd on hi han els vídeos de la festa d’ aniversari dels meus 10 anys. Al cap de mitja hora, les petites ja estaven dormint, i nosaltres mirant la pel·lícula. Dos hores més tard, ja estàvem adormides al sofà amb el mateix coixí.
Vuit del matí: Ens despertem i desprès de esmorzar anem a la fira de l’ artesania (o algu així raro). I que s’ ens acudeix fer? VISCA LA JONQUERA 16! Fins que vam sentir les vibracions d’ una bateria i ens va portar a una carpa on hi actuaven uns tius que tocaven sevillanes (si, amb banjos, bateries i guitarres elèctriques). Al cap d’ una bona estona així i que la meva acompanyant mires prou el pianista (¬¬) vam seguir el nostre camí fins el... FABULOS MON DELS CULUMPIUS AL COSTAT DEL TEATRE-JARDÍ! A la tarda vam anar a la caseta (aquella cosa rara) i cap a les set també (resulta que es el numero màgic, aquest numero...) vam anar tirant a casa, i l’ Arantxa s’ en va anar per dos horetes. A les 8 i mitja, Elyse a casa la mare, i jo trucant l’ Arantxa per què vingués a la plaça del Canet.
Al cap de mitja hora, quan ja ho teníem tot solucionat més o menys, vam anar per fi a... Figueres! Però un altre vegada a la fira de artesania, i allà vam trobar la COMPANYA del meu pare... Well, vam anar a menjar a casa d’ una amiga de la Dolors (la acompanyant) i allà vam conèixer els acompanyants del que seria la nit (almenys fins les dotze i mitja).
Dit i fet, a fires! On l’ Adria (1r ESO) va aconseguir 4 MP3 (que per cert els va anar repartint ‘-‘-‘). Barco pirata, granota (amb cinturó descordat i xiclets volant). I a les 12 i mitjaaa..... BARRAQUEEEEES!!!!!
La veritat es que m’ imaginava una cosa molt pitjor, però “no esta mal”. Yeee (8)
De fet el dissabte i el diumenge no tinc gaire per dir, ja que em vaig estar durant dos dies sofrint mentre mirava Camp Rock i la Juana Muntanya... Ufff.. Menys la tarda del diumenge que vaig anar a la fira que feia la meva mare i vaig caminar durant tota la tarda, o sigui que entre la sortida de la depuradora i anar fins un castell que estava “a prop” (es ironia ¬¬) tinc els peus quadrats. I comença un altre setmana amb els cabells de punta. Us ho recomano, no us dutxeu avanç d’ anar a dormir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
+arale+.+D.jpg)
