PERSONES

Amb por despertes, cada matí. Amb por tu comences, amb por tu jugues, amb por a viure, si, tu tens por a viure. És una pena, però tu tens por a viure. Amb por tu treus, totes les teves paraules, amb por expresses, amb por a ser RES. Estàs enfadat amb tot lo que hi ha a prop teu, mai t’ ha agradat i vius demanat el màxim, només tu ets el culpable de que ara et vegis així. Ara et tens que demanar perdó, per creure’t que sempre has sigut lleig i culpable, i sofrir cada vegada que surt el sol. Amb por t’ en vas dormir, amb por de dir res, amb por tu somies... Amb por a viure, tu tens por de viure. Amb por tu treus, totes les teves entranyes, amb tu observes, amb por a no se res. Amb por de viure, tens por de ser tu.

Per coneixem millor, vaig voler anar amb tu, perquè ho dius a tots, encara que fot dir-ho, deixeu-me en pau. I jo vull més, del que em pots donar, el que vull, és per mi... I se escoltar, i així vaig a aprendre a viure... Pensen que tot ho és, però mai es negatiu, la seva presencia ens fa veure protegits, son conscients i nosaltres, no! Si no estan a prop de viure, som més nens, si no fos per elles ens extingim, son més fortes i nosaltres NO!

I aquesta historia que t’ explico, es com un crit. Una veu desesperada que crida demanant auxili. Auxili per no veure res del que s’ em posa al camí. Auxili per veure que hi ha molta falta d’ amor. Em paro i em pregunto perquè no vius, al voltant de més veritat i buscant desequilibri, que t’ ompli del valor i que et tregui del suïcidi, no tindré de dependre per sentir-te més estimat. Fent servir menys el coco, i una mica més la pell, ja que som el que som i si no ho vols veure, ets tonto. Ja que si no t’ agrades es que no estàs viu. Ets tonto, però es algú que va néixer amb tu. I demà al despertar, saltant del llit, lluitar per el matí, mirar-te a la cara, que no ets res. Ets tonto, sortir al carrer veient que no ets res, i traient-te de dintre teu tota la vida. És veu que es la moda anar de tonto, fer veure la persona que sempre havies volgut ser, per què no t’ estimes almenys una mica? Per què no ets tu mateix i no algú semblant? HEEEY!!! ETS TONTO!

Un dia arriba tanqui en Peter pan, i avui em diu que hi ha poc per fer. Em sento com fora de lloc, com la d’ estar sol a casa, serà per culpa de la teva pell... Serà que m’ he fet gran? Que he tocat aquest boto per que en Peter s’ en vagi? I potser ara viure millor, més a gust i més tranquil al meu interior. Que la campaneta et guardi molt bé... A vegades crides des del cel, per destrossar la meva calma. Vas seguint-me com un tro, per donar-me aquest llamp blau. Ara em crides des del cel, però et trobes amb la meva anima, amb mi ja no intentis res. Em sembla que l’ amor em calma... Si t’ en vas, molt bé. Emporta’t la part que em sobra de mi. Si t’ en vas, viure amb la pau que necessito i que tan he torbat a faltar... Però un bon dia, al meu costat, semblava que es volia quedar aquí, no hi havia manera de que s’ en anés. Si en Peter no s’ en vol anar, llavors la soledat es quedarà amb mi. La vida te les seves parts, les seves parts... A vegades crides des de el cel...

I poc a poc, vaig plantant cara a la por. Em vaig dient “Si jo vull, jo puc fer-ho”. I confiar, i sortir del meu amagatall així, sense res... Estar tan sol i no agradar-me, va ser un error, el costat fàcil de perdrem el respecte, i jo, sense més, no soc només un comentari. JO VALC MÉS! I quan despertar, la vida em regala un altre color. La vida que és igual que una cançó, tant plena de records i de veu. La vida es això, a part dels meus problemes. Estimar-me a mort i poder estimar la resta. I respirar, que em surti des de dintre i de veritat. Ser feliç és no mes un somni, un fals invent, només existeix ser-ho per moments. I res més, que la vida és lo més gran, és la veritat!!!


Miro ara als meus costats, però milions de vides que no son com son, cada una la seva historia, cada una el seu rol. Som només persones. Alguns que viuen bé, perquè fan servir l’ afecte com a primer valor. Uns altres que van a cops amb el seu cor, i no cuiden la seva vida. Només vull regalar, un tros de la meva veritat. Només vull donar, tot el que ha passat, el que porto guardat amb mi. Som un tros de vida, la part més viva, del gran univers i també la pitjor, virtut i caiguda, veritat i mentida, capacitat de donar amor, això és el que quedarà. Som un tros d’ amor, com un sac de riure i por. Som moltes pel•lícules amb diferent guio, només som persones. Alguns volen ser Deú, altres viuen contents sent el que son. Altres lluiten per el seu tros o ploren per el seu horror. Es que només som persones!

Eh tu, murmurar es al teva inquietud, i llavors posar-te la gorra. Si, tu! No m’ agrada la teva actitud, que vas de guai, i ara tocar jutjar. La enveja és l’ esport nacional, en aquest mon... Sabeu de tot i ho’ s encanta parlar. BLA, BLA, BLA! Deixem estar, vull seguir construint, el camí dels petons que es el que em va. No puc més, es una cosa de criteri, plens de ressentiment, quina pena que em fa! HEY TU! Que tens que parlar amb exactitud, i no saps ni pronunciar la “U”, enveja es el que et sobra. Si, tu! Ja sou molts en aquest grup. Sabeu de tot i os encanta parlar BLA, BLA, BLA!

No se si pensar, que si ets tu l’ àngel que cuida el meu camí. No se si pensar, si em mereixo tot aquest carinyo. Que has vist amb mi? Que em regales la teva veritat i el teu cel, que a la meva vida no vull altres petons, i que cada dia em dons el total. I penso, que si no existeixes jo em moro, i que en el meu cap hi havia un somni, que s’ ha fet realitat. I vull explicar-li en el mon sencer, que la teva vida es l’ ho que vull, i que ets la meva meitat. Vull morir, si veig tristesa en el teu somriure de nena, depenc de tu. Si estàs malament, pot ser que mai somrigui. I et donaré la meva anima i veritat, borrare les teves ferides i pensaré que ets la sort de la meva vida. I et miraré, em moriré, lluitaré. Ploraré d’ alegria, t’ estimaré més del que t’ estimo, perquè et la sort de la meva vida.

Avui he tornat a trobar el meu cor, que el tenia amagat dins un calaix, a prop de l’ afecte i del manual de com fer-me home. I ho vaig passar tan malament mirant al meu voltant, estant tan perdut, faltat d’ il•lusió. A prop del perill, sense equilibri i perdent el nord. I avui hem pregunto “per què?” em vaig estimar tan poc i em vaig tancar donant voltes i voltes en alguna cosa que vaig crear? I per pensar tinc un milió de cicatrius. Soc un escut, soc molt sensible a una barrera del cor. I no m’ agrada haver estat així de trist. Per paranoies em vaig fer aquestes ferides al meu interior. Que lliure que em sento avui, en recorre d’ en mica en mica el cor, que esta més fort, sap el que vol i que ja no s’ amagarà més. Que guai es veurem ara sense l’ ho d’ abans, sentin-me tranquil, sent el que soc.

GRACIES PER LES ENTRADES