My chemical romance (II)

Després de tot els vaig conèixer així: Era un dia d’ avorriment, com casi cada dia en aquell pis, i estava a l’ ordinador amb la meva veïna, la Natàlia. Ella em va dir que miréssim vídeos dels sims (jo encara no tenia el joc i tampoc..., ejem) o sigui que vaig dir que val. Que tenia que fer si no? Uff! Es que l’ avorriment mata! Llavors vam començar a mirar vídeos fins arribar a traves de molts a un que deia “Cancer” i que es veia una nena amb els cabells rossos i dos cuetes. La Natàlia em va dir:

-Mirem aquest!
-Guay!


Vam començar a mirar-lo, la veritat es que posava trist el vídeo (anava de la típica historia d’ una nena que perd algun amic perquè es mort de càncer), però de seguida vaig dir “UALA, com mola la cançó!”. Desprès, quan s’ en va anar vaig començar a buscar informació i més cançons sobre aquell grup, i ho vaig ensenyar a l’ Helena. De l’ Helena, al cap d’uns mesos vam veure que la Carla havia penjat una foto de My chemical Romance al metroflog i nosaltres palpentes. Llavors també li va començar a agradar a l’ Arantxa. O no se amb quin ordre. Well, la qüestió es que estaven les quatre amigues pendents d’ un grup que mola.

A segon d’ ESO, vam continuar escoltant. CLAR QUE HO VAM SEGUIR ESCLTANT! Estàvem parlant tot el dia sobre ells i les conyes que fèiem amb els personatges! De fet, ara al final de curs, encara seguim igual, planejant el dia en que estarem mirant una altre vegada la web oficial i veurem en el TOUR “Espanya, Barcelona”.



Però durant aquest curs també em tingut la possibilitat de conèixer molta gent, i que segurament ens hauríem caigut bé, per que vulguem o no, ens assemblem bastant. Això en circumstancies normals. Per això dic com a l’ últim text, moltes gràcies per insultar-nos per l’ únic fuck fet de escoltar un grup de musica, o de passar de nosaltres per escoltar-los o per qualsevol cosa. PERQUE PER L’ ULTIM ALBUM QUE ES VAN DISFRASAR DE SOLDATS PER EL DISC, ELS VAN ETIQUETAR D’ EMOS. Cosa que NO HO SON. També voldria agrair a la gent que van dir que tots els fans de My chemical romance son uns emos que es tallen. No se com ho veieu això de si son emos o no, però ells mateixos ho van negar inclòs van dir que els i tenien mania (ho algú així rar).

Em fa pena tota la gent que ens ha mirat rar per portar la seva camisa o per cantar alguna cançó seva per el passadís, o que ha escrit notetes a la taula de l’ Helena (molt macos els dibuixos). No sé, realment no se que pensar de tot això. Ha sigut una pena, però com ja he dit, si algú no accepta tal com és, no cal ni conèixer-la. Encara que sincerament crec que hauria molat molt conèixer tota aquesta gent. Quina pena que els hi tingui mania a uns frikis que toquen i que els etiqueten d’ emos.


Adéu Antis, no sé si l’ any que ve ens tornarem a veure en algun lloc. No se qui és queda a l’ institut, no sé...

De fet, “My chemical romance fucking my life”, no?