Paga justa?

Ahir, ens tocava anar, a mi i a la meva germana, a casa del meu pare. Ell va dir per anar al cine, aixis que dit i fet, vaig trucar la meva millor amistat i tots al cotxe, ens vam dirigir cap a roses. Cuan estavem davant de la porta, vam veure uns de castello, de un curs superior que el nostre, i que segueixo els seus blogs, els tipics "Ya no te quiero" "i si fueras para mi" o "t' estimu tetaa!". Aquells blogs pijos que nomes fiquen fotos seves fent possicions "guays", intentant que sels i vegi el cos al maxim possible. Mentres estavem comprant les entrades, anava escoltant la seva conversaciò:

-Uala, Maria! Es que cada dia em sorprents més! -Ja veus, com pot ser que smepre portis tans de diners? -Jo? Si no es res, o sigui, només cobro 100 € al més...

Només!? D' acord. Potser nosaltres també o fem, no ens o donen en matalic, pero si amb la tonteria de la revista, la bossa de patates, els gelats, algun diner que cuan fas un encarrec tu quedes... Pot ser que sigui UN any més gran pero, almenys per mi 100 € és exagarat. Aixo es el que vaig pensar en un principi, però despres vaig canviar d' idea cuan vaig sentir la seguent frase:

-Quina sort, nena! -No m0 extranya que semrpe et compris roba! -Si, a sobre cuan vaig amb la familia em regalen el que vulgui.

Vam entrar dintre la sala, amb la meva acompanyant. Al final vam veure "wanted" (que em pensvaa que seria patetic, pero al contrari, es MOLT bona) i el meu apre i la meva germana, "mamma mia" per segon cop, que ja que diu que li fa recordar moltes coses. Vam entrar a la sala, i ens vam estirar cada una a un seient doble que hi havia just davant del projector. Anavem xerran, i va entrar la colla de castellò, amb dos persones més. Avans d' entrar avia sentit "els esperem aqui, ok?". Eren dos nois de uns 16/17 anys, amb un casco de moto a la ma, cada un.
Al cap d' una estona, van entrar cinc nois més, i van anar on estaven ells. Al cap d' un minut van entrar-ne dos més. I més, i més. Al final aquella escena em feia pensar en els lemmings, que s' avien quedat atrapats en aquella sala, i estava esperant el moment impacientment, en que explotessin tots.

I ara penso, quina vida més bona la dels pijos, els pares estan feliços, tenen un munt de colegues, i un bon futur com idiota emprsari o secretari assegurat a una oficina.